CONFLICTES ESCOLARS. EL PAPER DE LA MEDIACIÓ

Bona tarda,

Què passa quan tenim un conflicte? Primerament, apareixen més d'un punt de vista que són divergents entre sí, i també cal remarcar que ens és difícil canviar la nostra perspectiva per veure d'una altra manera la realitat. Tot això perjudica que el problema es pugui solucionar satisfactòriament.

Un ingredient essencial perquè els conflictes es resolguin de manera favorable i exitosa és la cooperació. Gràcies a ella, totes les parts que presenten el conflicte, se senten implicades en el problema. D'aquesta manera, s'aconseguirà que hi col·laborin i que hi participin, per tal d'arribar a una solució.

Des del meu punt de vista, considero que el més important de tot, és que totes les parts s'adonin de la responsabilitat que tenen vers el conflicte, i deixin de culpabilitzar l'altra part. En el cas que es continués amb aquesta dinàmica, de dir que l'altre és el culpable, l´únic que s'aconsegueix és mantenir el problema i fer que la seva intensitat augmenti exponencialment.

Per poder gestionar els conflictes amb èxit, la mediació és un bon recurs, ja que millora la convivència i les relacions interpersonals. Però cal remarcar que a part d'usar la mediació, és necessari que el centre en què s'aplica, confiï en aquesta tècnica, tingui una actitud positiva envers ella, i tingui tingui clars els valors com són la pau, el respecte i la tolerància, entre d'altres.

A través de la mediació, les parts implicades en el problema arriben a un acord consensuat. Aquest acord és elaborat per elles, no pas pel mediador. Això s'ha de tenir molt clar.

El mediador és aquella persona que fa possible que les parts es trobin, i actua perquè arribin a una solució. Però ha de ser totalment neutre, no pot influir en les decisions que vagin prenent les dues parts, ha de facilitar la comunicació, potenciar les habilitats de comunicació perquè expressin d'una manera més clara i entenedora el què vulguin dir, ha de permetre que totes les parts parlin per igual, ha de fomentar la creativitat, ha de ser empàtic i mostrar confiança. Interessa que hi hagi mediadors de diferents perfils, per tal que s'adaptin a les característiques de les parts que pateixen el conflicte.

Qualsevol persona pot fer de mediadora, ja que és un rol que es pot aprendre i adquirir. Així doncs, mitjançant diversos cursos que es realitzen, jornades; fomentant i potenciant les habilitats socials com l'assertivitat i la comunicació, i també través de jocs (entrar a la pàgina web: http://www.grecmail.org/mm/File/jocgrec/grecjoc.html), podrem formar als subjectes perquè puguin ser uns bons mediadors.

El fonament de la medicació és la comunicació. És a dir, saber comunicar als altres quin és el problema segons el nostre punt de vista, quins objectius i metes volem aconseguir, expressar com ens sentim, preguntar a l'altra part com veu el conflicte, què és el què vol, què li agradaria aconseguir, quines necessitats té i com se sent. Però també cal que els escoltem activament mentre ens parlen, per tal que vegin que els hi prestem atenció i que estem interessats en els què ell ens exposen.

Per últim, m'agradaria comentar els avantatges que ofereix emprar la mediació com a estratègia de resolució de conflictes als col·legis:

• Disminueixen el nombre de problemes que ocorren als centre escolars.
• Es redueix la quantitat de temps destinada a resoldre conflictes.
• Descendeix la intervenció del professor, ja que el mediador pot ser un alumne.
• Augmenten les actituds cooperatives.
• Milloren les habilitats comunicatives.
• Disminueixen el nombre d'expulsions del centre.

Fins aviat!

Montse

INTERVENCIÓ I ESTRATÈGIES PER AFRONTAR ELS PROBLEMES DE CONDUCTA

Bon dia,

Hi ha diferents propostes d'actuació, en les quals s'hi poden veure implicats els alumnes i els professionals.

D'una banda, respecte les estratègies que s'usen dirigides a l'alumnat, aquestes poden ser individuals o grupals.

Fent al·lusió a les individuals, podrien ser les següents:

• Cal que tinguin una persona de referència, el qual podria ser el tutor o un cotutor.
• Realitzar un treball pedagògic d'interiorització del Reglament Intern del centre.
• Aportar idees i elements perquè l'alumne pogués entendre el perquè de la seva conducta.
• Ajudar-lo a a diferenciar i a tractar les faltes de conducta.
• Aprendre a millorar la comunicació amb els seus companys i professors, mitjançant el diàleg.
• Arribar a verbalitzar coherentment els seus sentiments.
• Disposar d'un espai per l'expressió, ja sigui per dibuixar, parlar, escriure i xatejar, entre d'altres.
• Modificar o adaptar la duració del temps de les tasques proposades o del mateix horari de classe.
• Les activitats poden ser manipulatives o més creatives.
• Utilitzar noves tecnologies o materials.

Respecte les propostes d'actuació a nivell grupal, es podrien posar en marxa les següents:

• Dissenyar crèdits específics (manipulatius com aprendre oficis, relacionats amb la vida real, creatius, d'expressió plàstica, teatre, jocs esportius i balls, entre d'altres).
• Treball per projectes o per centres d'interès.
• Aules d'autoaprenentatge.
• Treballar algun programa, com podrien ser xerrades, activitats o tallers, sobre l'autoimatge, l'autoconcepte, les relacions i les habilitats socials.
• Realitzar dinàmiques de grup.
• Conèixer la mediació i col·laborar-hi.
• Saber que és el bullying.

D'altra banda, fent referència a les estratègies que poden tenir disponibles els professionals que treballen en un centre escolar, cal tenir present tant el professorat, com el tutor, com el psicopedagog, i l'equip docent en general.

En primer lloc, pel que fa al professorat, podrien realitzar les següents accions:

• Participar en programes o cursos per treballar aspectes d'aquest alumnat.
• Conèixer la realitat social i l'entorn familiar que tenen fora de l'institut.
• Comprendre els aspectes evolutius.
• Compartir la responsabilitat.
• Establir un cotutor o una persona de referència.
• Tenir un referent clar i proper a qui poden adreçar-se.
• Consensuar acords d'intervenció en les reuniocs.
• Comprendre els aspectes psicològics, com la baixa resistència a la frustració, ansietat, poc control, impulsivitat, creences o pensaments distorsionats, duresa emocional, baixa autoestima i desordre escolar.
• Mostrar una actitud de respecte i de comprensió.
• Valorar els aspectes positius individuals, les petites coses.
• Intentar crear un reconeixement envers l'alumne respecte a una àrea en la qual sigui hàbil.

En segon lloc, al·ludint al tutor, sabent que l'acció tutorial és una eina bàsica i fonamental, podria executar el següent:

• Tenir un recolzament i suport per la tasca difícil que té, per part de la resta del personal docent.
• Fer l'acollida en primer terme de l'alumne.
• Acompanyar l'alumne en el seu malestar i ajudar-lo a vincular-se en les activitats educatives.
• Generar expectatives d'èxit.
• Diferenciar entre la persona i l'acte conflictiu.
• Vehiculitzar les informacions i intervencions del cas, amb l'ajuda del psicopedagog.
• Està alerta i analitzar la situació en cada moment.
• Tenir pautes per com ha de fer les entrevistes familiars.
• Fer el registre d'entrevistes.
• Establir una comunicació periòdica amb les famílies i altres professionals o serveis que intervenen.
• Ús de l'agenda escolar.
• Pactes personals o contractes pedagògics amb l'alumne i/o família.
• Fulls de seguiment setmanal i diari personal.
• Marcar límits molt concrets, que siguin fàcilment avaluables.
• Treballar el "no" i l'autocontrol, per aplicar-lo a la vida habitual.
• Treballar el sentiment de pertinença el grup, l'autoestima, el bon clima de classe, les normes i les regles de classe han de ser clares, aprofitar els temes de debat per treballar els valors, fer jocs de rol i dramatitzacions.
• Crear un entorn agradable i un ambient facilitador.

En tercer lloc, respecte el psicopedagog, les accions que hauria de posar en marxa són les següents:

• Col·laborar amb el professorat.
• Intervenir directament amb l'alumne.
• Establir un vincle afectiu.
• Donar orientació acadèmica i professional.
• Recollir l'historial significatiu i evolució de l'alumnat.

En quart lloc i per finalitzar, també hi està implicat l'equip docent, el qual hauria de realitzar el següent:

• Coordinar i consensuar pautes d'actuació davant dels conflictes.
• Plantejar uns objectius mínims per assumir.
• Aclarir les diferents responsabilitats de cadascú i què pot fer cada membre quan hi ha un conflicte.
• Reunir-se amb altres serveis (EAP i serveis socials, entre d'altres).
• Canalitzar les intervencions a través del tutor.
• Compartir el seguiment de l'alumne amb un cotutor.
• Disposar d'alternatives flexibles per situacions d'escapament, com a sortida a algun espai alternatiu acollidor o amb algun professional de referència.
• Projectes singulars de centre, aules obertes i aules taller.

Per acabar, m'agradaria que miréssiu el vídeo que trobareu al següent enllaç:

http://www.tv3.cat/videos/2696930/Joves-amb-trastorns-de-comportament

Es tracta del centre de dia d'adolescents de la Fundació Vidal i Barraquer, el qual acullen adolescents d'entre 12 i 18 anys. Es caracteritzen en què no poden seguir el ritme escolar, ni anar a l'escola, ni començar a treballar. A més a més, fan ús de la violència per relacionar-se amb el seu entorn. Aquests nois i noies estan atesos per educadors, psiquiatres, psicòlegs i treballadors socials. Durant 6 mesos, els adolescents que hi acudeixen, fan tallers, classes molt personalitzades, tot seguint unes pautes, normes i límits estrictes. Aquests nois i noies reben un bon tracte, acompanyament i recolzament per part dels professionals de la institució. La finalitat és que adquireixin i consolidin diversos recursos, habilitats i capacitats per poder relacionar-se amb la gent del seu entorn, per ser capaços d'anar a comprar, en definitiva, per fer una vida normal i corrent. Els resultats d'aquest centre es veuen a llarg termini, al cap d'un anys.

Fins aviat!

Montse

PROBLEMES DE CONDUCTA. ETIOLOGIA, FACTORS PROTECTORS I FACTORS DE RISC

Bon dia,

Un 9% de la població pateix un trastorn antisocial. Els nois i les noies que el presenten, es caracteritzen per mostrar tota una sèrie de conductes que no són adequades: roben, es barallen, són agressius, cruels, diuen mentides, provoquen incendis, s'escapen de casa i no van a l'escola, entre d'altres.

En primer lloc, fent referència a les causes del trastorn del comportament, aquestes són multifactorials. Això significa que hi ha molts factors que hi estan implicats. D'una banda, els exàmens neurològics mostren que els nens/es que pateixen aquest tipus de trastorn, semblen presentar alguna classe d'anomalia en el lòbul frontal del cervell, el qual interfereix en la seva capacitat de planificar, d'evitar els riscs i aprenen de les experiències negatives que els hi ocorren. Així doncs, hi ha factors genètics, però cal tenir molt present que serà l'ambient el responsable de potenciar el trastorn o qui no permetrà que es desenvolupi ni que es desencadeni. D'altra banda, cal comentar que els qui presenten un temperament difícil, tenen una major probabilitat de desenvolupar trastorns de conducta. També és necessari dir que els nois/es que provénen de famílies inestables, desorganitzades, en situació de risc social i que els hi manquen recursos, tenen més risc de patir-lo. I, a més a més, si s'hi afegeix que presenten problemes socials, les seves relacions interpersonals són inadequades, i són rebutjats i infravalorats per les persones del seu entorn (familiars, professors, amics i/o companys). A causa de tot això, algunes vegades, el trastorn antisocial pot aparèixer associat a algun trastorn de la personalitat.

En segon lloc, pel que fa als factors protectors, aquests són molt importants pel seu caràcter preventiu, i no només per aquest trastorn en concret, sinó per molts altres problemes i dificultats que pot presentar un alumne. Així doncs, cal que els tinguem molt presents, per potenciar-los, fomentar-los i afavorir-los al dia a dia, ja que afavoreixen que el noi/a creixi de manera saludable. Es podrien assenyalar els següents:

• Tenir un recolzament de l'entorn (familiars, amics, professors).
• Que els pares i docents s'impliquin per comprendre i entendre el què els hi passa als nois/es.
• Vigilar de la manera en què es parla amb aquests nois/es.
• Tenir en compte el lloc que escollim per parlar amb ells.
• Fer que la família col·labori amb l'escola i amb altres serveis.
• Donar suport al noi/a en els moments que ho necessiti, ja sigui quan pateixi ansietat, estrès i frustració, entre d'altres.
• Respecte el mètode d'ensenyament, seria necessari que es fessin adaptacions curriculars funcionals adaptades i adequades a la seva realitat, les quals els motivessin per aprendre.
• Establir pactes, contractes o compromisos pedagògics referents al treball del dia a dia, a les activitats que han de realitzar, als deures què han de fer, i a les responsabilitats que se'ls hi han atorgat, entre d'altres.
• Les regles i les normes de funcionament cal que siguin clares i específiques.
• Cal realitzar un seguiment dels nois i de les noies de manera continuada.
• Conèixer els recursos sanitaris i socials del nostre entorn.

En tercer lloc, fent al·lusió als factors de risc, els hem de tenir molt en compte, ja que augmenten la probabilitat de patir el trastorn. Aquests factors són els següents:

• No emprar amb els nois/es un mètode d'educació familiar o d'ensenyament que sigui autoritari o indisciplinat, els quals comportin uns nivells d'exigència que estiguin desajustats per l'edat del nen/a, ja siguin per estar per sobre o per sota del què pertocaria.
• Que hi hagi un excés de permissivitat, de càstigs o d'expulsions reiterades, ja sigui en el context escolar o familiar.
• Que els familiars o professors tinguin unes conviccions deterministes vers els fracàs del noi/a.
• Vigilar molt amb el què es diu dels nois i de les noies, per les conseqüències que poden generar.
• Que els nois/es percebin que els altres els rebutgen i els menyspreuen, o que ningú se'ls estima.
• Que estiguin aïllats socialment.
• Haver passat per fets traumàtics.
• Una inadequada relació família - escola.

Per últim, m'agradaria destacar un aspecte que considero molt rellevant. Els alumnes que pateixen aquesta problemàtica, tenen la mateixa capacitat d'aprenentatge que la resta dels seus companys. Ara bé, no volen aprendre, els hi manca el desig d'adquirir coneixements. Això significa que els hem d'educar d'una altra manera, emprant una metodologia diferent que sigui adequada i adaptada a les necessitats i a les característiques; perquè només d'aquesta forma, aconseguirem el seu consentiment, requisit necessari perquè el noi o la noia aprengui i col·labori en les activitats i tasques que el professorat li proposa.

Fins aviat!

Montse

COM PODEM AJUDAR PER A QUÈ UN NEN APRENGUI A LLEGIR?

Bon dia,

A continuació, podreu observar tot una sèrie d'estratègies i recursos que els pares i els professors poden emprar, per tal de fomentar l'aprenentatge de la lectura en els nens.

Des del punt de vista de la prevenció, com que la consciència fonològica (ser conscients que les paraules estan formades per unitats més petites com són els fonemes, la síl·laba, la rima), facilita l'aprenentatge de la lectura; les activitats que es podran fer amb els nens, estaran directament relacionades amb la consciència fonològica.

L'ordre més idoni seria començar per exercicis de rima, després continuar amb la síl·laba, i acabar fent activitats per treballar els fonemes. A l'inici, els exercicis haurien de ser més simples i senzills, per tal que el nen veiés que és capaç de fer-los bé i que té èxit en les tasques que realitza. Al mateix temps, servirien per potenciar la seva autoestima i la confiança en ell mateix, tot afavorint que mostrés una actitud favorable vers el seu aprenentatge. A mesura que les activitats que se li proposessin les portés a terme correctament, aniríem augmentant gradualment la dificultat d'aquestes.

Seguidament, es presenten tot una sèrie d'activitats que es podrien utilitzar per desenvolupar la consciència fonològica:

• Escollir una lletra de l'alfabet. Començaríem agafant una lletra que aparegués en el nom del nen. Es tractaria que busqués objectes que comencessin amb aquesta lletra.
• Senyalar-li lletres. El nen ha de dir quina lletra és. (Es pot observar en el següent vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=JJ8gIXgomeQ)
• Donar-li dues paraules diferents. El nen hauria de dir quin és el so que tenen en comú.
• Inventar rimes, cercant paraules que rimessin amb el nom del nen.
• Fer el so d'una lletra. Posteriorment, demanar al nen que intenti trobar aquella mateixa lletra en una paraula d'un llibre o d'un diari. Una vegada la tingués, hauria de llegir en veu alta la paraula que conté aquesta lletra.
• Que el nen digui paraules que comencin amb el mateix so.
• Donar-li una paraula i que digui per quina lletra comença.
• Escollir una cançó o una rima que el nen ja sàpiga.
• Llegir amb el nen una història que rimi.
• Separar les paraules en síl·labes picant amb les mans a sobre de la taula. Treballaríem la seqüència de les paraules amb un treball motriu. Posteriorment, podria dir els fonemes que formen la síl·laba.
• Recitar una rima infantil o un poema, línia per línia.
• Inventar rimes de dues paraules sobre els objectes que hi ha a casa o a l'escola.
• Jugar al joc del: "Veig veig".
• Jugar a "les paraules encadenades". Aquest joc consisteix en què la persona diu una paraula, i el nen ha de dir un mot que comenci per l'ultima síl·laba de la paraula que ha dit prèviament la persona.
• Llegir parelles de paraules que són visualment similars, i identificar les lletres que canvien.
• Llegir pseudoparaules (les quals han estat formades afegint una lletra a les paraules que són conegudes), i dir quina és la lletra que s'ha afegit a la paraula familiar perquè sigui una pseudoparaula.
• Llegir textos breus i corregir els errors comesos.

En el vídeo que es mostra a continuació, podreu observar altres tècniques que es poden usar: http://www.youtube.com/watch?v=O6RU1sGO71A&feature=related.

En aquest vídeo, hi ha certs aspectes que considero molt rellevants i que m'agradaria comentar. Quan els nens repassen les lletres, la professora no els hi demana que diguin quin nom tenen les lletres, sinó que han de dir com sonen. Després, escriuen la lletra amb majuscúla i amb minúscula que correspon a aquest so. Posteriorment, com que ho fan adequadament, reben reforçament positiu. Posteriorment, els nens trien la paraula que vulguin, i a continuació busquen les lletres que la composen en un alfabet. Després, se'ls hi pregunta què significa el mot que han escollit, i l'expliquen. En totes les activitats, es pot observar que els nens hi participen activament i hi col·laboren. Aquest fet és molt positiu pel seu aprenentatge, ja que a l'implicar-s'hi tant, aprendran molt més.

Un altre vídeo on es mostra una estratègia per aprendre a posar els accents, és el següent: http://www.youtube.com/watch?v=I-I9zhhwJ-4&feature=related.

Tal com hem pogut veure, treballen la separació de síl·labes, cerquen la síl·laba tònica, i després pensen si la paraula porta accent o no, d'una manera lúdica i divertida, jugant amb plastilina.

Per acabar, m'agradaria exposar el què creuen les associacions de dislèxia existents en el nostre país. Aquestes consideren que al professorat els hi falta formació específica per detectar i tractar els casos dels nens dislèxics. També pensen que els orientadors i el personal especialitzat que assisteix a l'ensenyança primària no és suficient, i que n'hi hauria d'haver més, ja que aquests professionals estan assignats a varis centres escolars alhora.

Fins aviat!

Montse

HI HA DIFERENTS TIPUS DE DISLÈXIA?

Bon dia,

Quan llegim, s'haurien d'activar tant la via fonològica com la via lèxica. El motiu pel qual ha de ser així és ben senzill: necessitem la fonologia per convertir cada grafema en fonema. I per aconseguir no cometre cap error, també hem de fer ús de la via lèxica, per tal d'accedir a la representació mental de la paraula, que la tenim guardada al nostre magatzem lèxic.

Es coneixen diferents tipus de dislèxies. Considero que és molt important que les tinguem presents per poder-les detectar com més aviat millor, ja que els signes que presentarà el nen que les pateix no seran els mateixos; sinó que dependran de si pateix una dislèxia fonològica, superficial, semàntica o profunda. A continuació es mostraran les més importants. Tal com es podrà observar, cadascuna de les dislèxies està directament vinculada amb una via o amb les dues que contempla la teoria de la doble ruta, la via fonològica i la via lèxica.

DISLÈXIA FONOLÒGICA

• Qui la pateix, té danyada la ruta fonològica. Per tant, no podrà usar adequadament les regles de conversió grafema - fonema.
• Els trets distintius que tindrà l'escolar que la pateixi són que podrà llegir correctament les paraules familiars, tant les regulars com les irregulars (per la via visual); però respecte les paraules desconegudes, les no - paraules i les pseudoparaules, les llegirà amb gran dificultat o directament no serà capaç de fer-ho. La raó per la qual passa, és a causa de que no les poden recuperar de la seva memòria, ja que no les coneixen i no les han pogut emmagatzemar. Els mots que els hi resulten més difícil de llegir són les paraules funcionals, aquelles que presenten una baixa freqüència, les que tenen baixa imaginibilitat, i les morfològicament complexes.
• Com que la via fonològica està composta per tres subprocessos, podria estar alterat algun d'ells o tots ells. Podria presentar dificultats al fer l'anàlisis grafèmic, és a dir, a l'agrupar les lletres en grafemes; a l'assignar fonemes, això és, quan s'han d'assignar als fonemes que corresponguin als grafemes que es tinguin; i/o al combinar els fonemes per pronunciar-los de manera conjunta.
• Com que faran servir el què no tinguin alterat, empraran la via lèxica. Així doncs, els errors típics que cometen són que lexicalitzen. Vol dir que confonen les pseudoparaules o les paraules desconegudes amb paraules familiars que tinguin guardades a la seva memòria, ja sigui perquè s'assemblen visualment, ortogràficament, i/o perquè tenen alguns sons iguals. Es deixen lletres, n'afegeixen, inverteixen l'ordre, i/o no separen les paraules correctament. També tenen errors derivatius, els quals consisteixen en llegir l'arrel de la paraula correctament i inventar-se la resta, o canviar les paraules funció.
• Els dislèxics fonològics que puguin llegir algunes no - paraules, la seva capacitat lectora es veurà millorada.
• Cal remarcar que aquesta problemàtica no es deu a dificultats articulatòries, ja que són capaços de repetir el què se'ls hi dicta oralment. I tampoc és a causa de problemes perceptius, perquè poden identificar totes les lletres que formen les pseudoparaules.
  

DISLÈXIA SUPERFICIAL

• En la dislèxia superficial, està danyada la ruta visual, la via lèxica.
• Els escolars poden llegir paraules regulars, siguin o no familiars, i inclús no - paraules i pseudoparaules; però no seran capaços de llegir les paraules que no s'ajustin a les regles de conversió grafema - fonema, és a dir, no podran llegir les paraules irregulars.
• Com que faria ús de la via fonològica, trigaria el mateix llegint les paraules familiars i les que són noves, ja que és la via lèxica la que permet llegir més ràpidament.
• Com que la ruta visual està composta per varis mòduls, els problemes poden aparèixer en un o en més d'un mòdul. Primerament, podria mostrar problemes en el lèxic visual. Així doncs, al llegir, no tindrien la capacitat de poder accedir al significat de la paraula; però sí que ho podrien fer quan s'haguessin d'expressar oralment, ja que el seu sistema semàntic està intacte, la comprensió del significat la tenen intacta. D'aquesta manera, no patiran dificultats en la denominació de les paraules, perquè el seu lèxic fonològic no està alterat. En el lèxic fonològic, comprenen paraules irregulars perquè el seu sistema semàntic està intacte; però al llegir-les, les regularitzen. Accedeixen al significat per la representació ortogràfica i no per la seva pronunciació.
• Cometen errors de regularització, es caracteritzen perquè llegeixen les paraules irregulars com si s'ajustessin a les regles de conversió grafema - fonema. En l'escriptura, fan moltes faltes ortogràfiques.

DISLÈXIA SEMÀNTICA

• Hi ha una lesió en la connexió entre el lèxic visual i el sistema semàntic.
• El nen podrà llegir les paraules a través de la connexió entre la ruta visual i el lèxic fonològic, però és incapaç de recuperar el significat de les mateixes.

DISLÈXIA PROFUNDA

• El trastorn abarca ambdues rutes, la fonològica i la visual, tot produint els símptomes característics d'ambdues lesions. Són incapaços d'obtenir la fonologia d'una paraula en base a la seva ortografia.
• Tenen una gran dificultat per llegir les no - paraules i les paraules abstractes, i una dificultat considerable al llegir les paraules funcionals. Es pot veure un efecte d'imaginabilitat (quant més imaginable, millor llegeixen la paraula).
• Els errors més habituals i que caracteritzen els nens que la pateixen, són els errors semàntics acompanyats d'errors visuals, substitucions incorrectes de paraules funcionals i errors derivacionals. Hi ha altres símptomes que apareixen associats generalment a la dislèxia profunda: presenten més dificultat al llegir els adjectius que els noms, els hi és més complicat llegir els verbs que els adjectius, els hi costen més les paraules funcionals que les de contingut, tenen l'escriptura alterada, també tenen dificultats amb la seva memòria a curt termini, i la seva habilitat lectora dependrà del context en què es trobi la paraula.

DISLÈXIA DE DESENVOLUPAMENT

• El desenvolupament lector del nen està retrassat, de vegades, fins a dos anys per sota, sempre comparant-ho amb altres habilitats acadèmiques del mateix escolar.
• Apareix aquesta dislèxia, tot i que no s'observen dèficits sensorials, i havent tingut una oportunitat per aprendre-ho.

Fins aviat!

Montse

LA DISLÈXIA. COM DETECTAR-LA?

Bon dia,

Tal com es podrà observar en els vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=gVdoY3TKEDI, http://www.youtube.com/watch?v=pEGdY7YGbBY, i en l'enllaç següent: http://www.rtve.es/mediateca/audios/20090619/ninos-con-dislexia-con-educacion/528720.shtml, la dislèxia dificulta l'adquisició de la lectura. Per tant, repercuteix en l'escriptura i en l'aprenentatge en general. Aquestes errades periòdiques, regulars i persistents que mostren en la lectura i en l'escriptura són un problema, perquè ocorren en escolars que tenen 9 o 10 anys, o són més grans. No ho serien si estiguéssim parlant de nens més petits.

Un aspecte importantíssim que cal tractar, és que la dificultat més gran de la dislèxia és la seva invisibilitat. Això vol dir, que s'han de tenir molt presents quin són els criteris per diagnosticar-la en els nens que la pateixen, ja que com més aviat es diagnostiqui, menys problemes li ocasionarem a l'escolar que la sofreix, previndrem altres dificultats d'aprenentatge escolar i altres problemes associats (com els emocionals, els relacionats amb l'esquema corporal, amb l'orientació espacial, amb la lateralitat, amb l'organització perceptiva, els problemes de conducta, de psicomotricitat fina), i es podrà intervenir molt més ràpidament per tal de que l'alumne aprengui, fent ús de metodologies adequades i adaptades a les seves necessitats i característiques.

Com la podem detectar eficaçment i precoçment? D'acord amb els criteris de l'Associació Britànica de Dislèxia, a continuació s'exposen els signes que pateixen els nens dislèxics. Són dificultats que poden tenir, però perquè siguin dislèxics no cal les tinguin totes.

En nens preescolars:

• Història familiar de problemes dislèxics, ja siguin els germans, els pares o altres familiars.
• Mostren retràs quan han d'aprendre a parlar amb claredat.
• Es confonen a l'hora de pronunciar paraules que s'assemblen fonèticament.
• Tenen dificultats per adquirir el ritme de les paraules i per aprendre els signes de puntuació.
• Mostren problemes amb les seqüències dels mots.
• Es confonen amb el vocabulari vinculat a l'orientació espacial.
• Els hi costa recordar el nom d'una sèrie de coses, com per exemple, dels colors.
• Tenen una major habilitat manual que lingüïstica, podent ser capaços de jugar a construir, a jugar amb objectes tècnics, a jocs de blocs, i amb el lego.
• Hi ha dies que a l'escola es porten bé, i hi ha altres dies que el seu comportament és negatiu, sense cap causa justificada.

Fins als 9 anys:

• Mostren dificultats per aprendre a llegir i a escriure.
• Tenen tendència a delletrejar.
• Els hi costa aprendre l'alfabet i les taules de multiplicar.
• Mostren dificultats per recordar seqüències, com els dies de la setmana, els mesos de l'any o els dits de la mà.
• Tendeixen a escriure els números en una direcció o orientació inadequada.
• Tenen dificultats per diferenciar l'esquerra de la dreta.
• Mostren una manca d'atenció i de concentració.
• Se senten frustrats, i poden començar a aparèixer els problemes de conducta.

Entre els 9 i els 12 anys, hem de tenir en compte el següent:

• Quan llegeixen, fan errors contínuament.
• Els hi costa comprendre un text, ja sigui oral o escrit.
• Escriuen de manera estranya: s'inventen paraules, es deixen lletres, en posen de més, alteren l'ordre de les mateixes o no saben separar-les correctament.
• Mostren dificultats per copiar, ja sigui en la seva llibreta o a la pissarra.
• Tenen problemes a l'hora de seguir les instruccions orals que se'ls hi donen.
• Es caracteritzen per ser desorganitzats, tant a l'escola com a les seves cases.
• Cada vegada confien menys en sí mateixos, i els hi augmenta la frustració.
• Mostren problemes conductuals, són impulsius i tenen dificultats per prestar atenció.

Si tenen més de 12 anys:

• Mostren una escriptura desordenada, i de vegades, fins i tot, incomprensible.
• En els seus escrits, es poden observar inconsistències gramaticals i errors ortogràfics.
• Tenen dificultats quan han de planificar i elaborar una redacció.
• La comprensió lectora la tenen baixa.
• Mostren dificultats per entendre els què se'ls hi diu, per exemple, quan han de seguir unes intruccions.
• Els hi costa molt aprendre una llengua estrangera.
• Confonen les instruccions verbals i els números de telèfon.
• Mostren aversió per la lectura i per l'escriptura.
• Poden aparèxier conductes disruptives, podent acabar en depressions.

Cal remarcar que els nens aprenen a llegir al cicle inicial. Així doncs, la dislèxia podrà ser diagnosticada al final d'aquest cicle, que és quan haurà acabat tot el procés d'adquisició de la lectura, però no abans. Per tant, en aquesta etapa, s'han de fet tots els possibles per prevenir la possible aparició, tot observant els nens per tal de veure quins poden incloure's dins del "grup de risc" (serien aquells que mostren dificultats en la parla, tenen problemes perceptius, trastorns psicomotors (sobretot de motricitat fina), mostren conductes inadequades, una manca d'atenció, passivitat, impulsivitat). Aquest grup, si el comparem amb la resta del grup classe, rebran una atenció especial, els controlaran més, i es podrà usar amb ells metodologies preventives per tal que no arribin a desenvolupar la dislèxia, ja que seran els possibles canditats que la poden patir.

També cal comentar que la dislèxia presenta diferents graus. D'una banda, hi ha qui pateix lleus dificultats que a curt termini les supera sense cap mena de problema. D'altra banda, hi ha qui tota la vida és dislèxic, podent provocar altres trastorns més profunds i més greus a llarg termini.

Per últim, és necessari dir que afecta a més d'un 10% de la població, i és una de les causes del fracàs escolar. De vegades, els nens dislèctics són titllats de mandrosos, de distrets, se'ls hi transmet que són incapaços d'aprendre, i se'ls infravaloren i menyspreen les habilitats que tenen. Com a conseqüència, com que ells també ho perceben, tot això afecta negativament la seva autoestima, la confiança en ells mateixos, la seva seguretat, l'autoconcepte i l'autoeficàcia. També cal afegir que estaran desmotivats, no tindran ganes d'aprendre, ja que veuen que els hi costa molt més que la resta dels seus companys de classe. Per això, els hi hem de transmetre que confiem en què poden aprendre, els hem de fer sentir competents perquè es valorin i creguin en les seves capacitats, perquè estiguin animats, tinguin il·lusió per aprendre, adoptin un rol actiu, i s'impliquin i col·laborin en el seu aprenentatge; ja que només d'aquesta manera, es podrà aconseguir que aquest sigui significatiu.

Fins aviat!

Montse

QUINES CONSEQÜÈNCIES TENEN LES DIFICULTATS D'APRENENTATGE PELS NENS QUE LES PATEIXEN? QUÈ PODEN FER LES FAMÍLIES?

Bon dia,

En el vídeo que trobareu a continuació, comenten que d'un 15 a un 20% dels alumnes en edat escolar pateixen dificultats d'aprenentatge. Així doncs, considero que cal remarcar-ho, ja que és un problema molt freqüent.

Els problemes més comuns són: en la lectura (dislèxia), en l'escriptura (disgrafia), en l'ortografia, a l'escoltar, al parlar, al raonar i en les matemàtiques (discalcúlia).

Una de les coses en què posen més èmfasis és que, com més aviat es puguin detectar les dificultats d'aprenentatge, i se'ls hi puguin donar el tractament corresponent, es frenaran els efectes que puguin tenir, i s'evitaran que les conseqüències negatives augmentin i es facin més greus.

http://www.youtube.com/watch?v=x1fBQutV5Zs&feature=related (primera part)

http://www.youtube.com/watch?v=P8KG9ar2pqQ&feature=related (segona part)

Posteriorment, s'abordaran dos aspectes que crec que són molt importants i que també es tracten en el vídeo.

D'una banda, el fet que si un nen presenta dificultats en el seu aprenentatge, això comporta tot un seguit de conseqüències que poden perjudicar negativament el seu desenvolupament personal i els seus progressos acadèmics. D'altra banda, diferents estratègies que poden emprar les famílies per ajudar als seus fills amb dificultats d'aprenentatge.

Les dificultats d'aprenentatge poden provocar problemes emocionals a qui les pateixen, perquè són nens que s'esforcen durament per aprendre, i com que no ho aconsegueixen, els hi fa ràbia i es frustren. Conseqüentment, la seva autoestima, l'autoconcepte i la confiança en ells mateixos van anant disminuint. Es perceben com poc competents acadèmicament i en habilitats socials. Cal afegir que, les valoracions que fan alguns dels seus companys de classe d'ells, no els ajuda gens, ja que de vegades, per exemple, quan s'han de fer treballs en equips són rebutjats, i a l'hora del pati estan marginats i sols.

El patró d'atribució que presenten es caracteritza per ser desadaptatiu. Per tant, inhibeix la motivació acadèmica. És el que s'anomena d'indefensió apresa. És a dir, atribueixen els seus èxits a factors externs i incontrolables (com per exemple, a la sort, a l'atzar i/o a la dificultat de les tasques) i els seus fracassos a factors interns, estables i incontrolables (per exemple, a la poca capacitat i/o a la manca d'habilitat). Així doncs, presenten un locus de control extern.

Algunes de les males conductes que poden presentar els nens amb aquestes dificultats, són a causa de que prefereixen que els tractin de "dolents" abans que de "tontos".

És cert que la intervenció en els alumnes amb dificultats d'aprenentatge s'ha d'abordar de forma multidisciplinar, amb la participació i col·laboració del professorat, dels psicòlegs, dels psicopedagogs, dels metges, del personal dels serveis d'educació especial i de la mateixa família. Si reben l'ajuda idònia, aconseguiran aprendre i superar els seus problemes d'aprenentatge.

Des de les famílies, és essencial potenciar la confiança del nen en sí mateix, motivar-lo, donar-li seguretat per tal de que es relacioni i interaccioni amb el seu entorn, i donar-li suport. En el cas que això no sigui així, el nen creixerà amb pors, amb sentiments de vergonya, amb ràbia, frustrat, i desinteressat pel món escolar. El context familiar ha de saber què li agrada al nen, li han de proposar activitats i tasques perquè pugui practicar, desenvolupar i donar-se compte dels seus punt forts. També és important que ajudi en les tasques domèstiques per augmentar les seves habilitats. Les instruccions i les ordres han de ser clares i precises, les tasques cal dividir-les en parts, s'han de recompensar totes aquelles conductes que siguin adequades. Per últim, és convenient que els familiars del nen es freqüentin i es reuneixin amb altres pares que també tinguin fills amb dificultats d'aprenentatge, ja que entre ells es poden explicar les seves experiències, i donar-se recomanacions i recolzament.

Fins aviat!

Montse